I AQUESTA ÉS LA "REFLEXIÓ" GUANYADORA, ENHORABONA A OIHANE ROLÍNDEZ JOVANÍ:
MAI MÉS
No vull anar a treballar. No vull alçar-me del llit i mirar-me a l’espill. Em fa por veure els senyals que m’ha deixat marcats a la cara. Em fa por ell. Per sort, ja ha sortit de casa i jo hauria de fer el mateix per anar a la feina. Amb aquesta cara però, no puc. Què em diran els companys? Què hauran de pensar si em veuen així? No hi puc anar. Ni les ulleres, ni el maquillatge, ni el pintallavis aconseguiran esborrar la violència que duc escrita al rostre. Estic ferida físicament, però sobretot em sento destrossada per dins. M’ha humiliat com mai ningú ho havia fet abans. Com ell mateix no ho havia fet abans. M’ha fet perdre la dignitat, ha abusat de mi, de la meua confiança... i el pitjor és que diu que ho fa perquè m’estima. Penso que no hi ha ningú al món capaç de fer una barbaritat com aquesta i a sobre dir que m’estima...
N’estic tipa d’aquesta vida, d’aquesta angoixa contínua, d’aquest malestar, d’aquest dolor. N’estic tipa d’ell. No m’ho mereixo. S’han d’acabat les segones, tercera i quartes i més i més oportunitats. Vull trencar aquesta relació que em fa sentir morta en vida. Necessitaré ajuda i molta, però ja mai més em tornaran a fer sentir d’aquesta manera. Mai més.
Oihane Rolíndez Jovaní
